La bellesa d’ús
Amb l’adveniment de la revolució industrial, l’artesania va perdre l’espai de centralitat en la producció dels béns de consum. Malgrat que la producció industrial massiva va ser un procés inexorable, l’enorme rebaixa del diferencial cost-guany va portar a moltes persones i col·lectius a alertar del perill d’aquest canvi de paradigma, que anava molt més enllà d’un canvi productiu i va esdevenir un gir absolut de les estructures socials, urbanes, laborals i, fins i tot, veïnals i familiars. Recordem que William Morris, al capdavant del moviment Arts & Crafts, va exercir una oposició activa en aquest nou model, no per nostàlgia del medievalisme, com s’ha dit sovint, sinó per intentar que la classe obrera emergent tingués unes condicions millors i no es perdessin les xarxes d’ajuts mutus i el suport que suposaven els gremis d’artesans.
Tanmateix, el discurs de Morris era una excepció. Els nous mitjans de producció reclamaven tenir el monopoli de la producció del béns de consum. Adolf Loos, al seu “Ornament i delicte”, explica que, sense ornament, l’artesà podrà concentrar-se en utilitzar els millors materials perquè el producte tingui una vida útil llarga, fent una assimilació entre ornament i artesania. Així mateix, l’escola Bauhaus ha passat a la història com aquella que va produir un trencament amb el passat i la tradició i, per tant, ha estat, en molts casos, un referent per defenestrar l’artesania. Tanmateix, al seu manifest fundacional, Walter Gropius deia que “No hi ha una diferència essencial entre l’artista i l’artesà”.
Malauradament, les lectures entre maldestres i interessades han fet que aquests al·legats en favor de l’artesania no es tinguessin en compte i que la societat, creatius inclosos, es llencés de cap a la producció en massa, oblidant els sabers i els avantatges de l’artesania. Els efectes els coneixem. És cert que la societat occidental ha obtingut un grau de confort mai imaginable un segle abans; la democratització del disseny ha fet que productes de tota mena estiguin disponibles a baix cost per a gairebé tothom. L’altra cara de la moneda és la ingent quantitat de persones en àmplies zones del planeta que no obtenen aquests beneficis i, en canvi, sí pateixen els efectes secundaris de la globalització, des de la precarietat laboral fins al canvi climàtic.
Ara, més de 200 anys després, tot indica que el model productiu iniciat amb la revolució del carbó, el motor de vapor, el de combustió de combustibles fòssils i totes les millores i avenços posteriors, fa aigües per tot arreu. Ja no podem fer els ulls grossos als límits del planeta, ni tampoc a les condicions laborals que la deslocalització ha allunyat però que continuen sent obscenes.
Un nou paradigma està per arribar, no sabem encara com serà, però tot apunta que suposarà un canvi social de grans dimensions. Una possible resposta és la reivindicació de l’artesania com a mètode de producció d’objectes domèstics, objectes d’ús més enllà de la decoració o del gaudi estètic. I això és així perquè aquesta artesania “utilitària” conté alguns avantatges: la millora de les condicions laborals per al treballador, el plaer del treball en produir-les i el respecte envers l’entorn. En aquest sentit, la relació entre el disseny i l’artesania potser ha estat l’àmbit on s’ha aconseguit sumar millors resultats, en els casos reeixits, l’eficàcia del disseny amb els sabers de l’artesania.
Aspectes importants d’aquests projectes híbrids d’artesania i disseny són la reducció de materials i/o objectes, l’ús de matèries primeres de proximitat, els processos de producció amb residu zero, l’alta durabilitat dels productes que envelleixen amb una gran dignitat i el fàcil retorn al cicle de l’economia circular quan l’objecte finalitza la seva vida útil. Projectes de proximitat, amb sensibilitat cap als processos de treball, tant per a les persones que s’ocupen de la producció com de la gestió ambiental. També són projectes pensats per tenir una vida útil llarga, tant pel que fa a la seva funcionalitat com per no caure en modes transitòries que esdevinguin factors d’obsolescència.
Per una artesania d’ús del segle XXI
L’artesania i el disseny comparteixen allò més essencial de qualsevol projecte: la funció, i aquesta és la seva raó de ser. Tots dos són un mitjà, no una finalitat en ells mateixos. Estan al servei de l’usuari i no a l’inrevés. Tots dos són eines per millorar la nostra vida, tots dos busquen respostes, solucions als problemes de la nostra relació amb l’entorn i amb els altres. Si estem d’acord en aquest punt, tot es limita a veure quina estratègia és més eficaç per solucionar cada problema i cada necessitat, i en aquestes mancances incloc també les emocionals i narratives.
Tanmateix, en les seves diferències rau també l’interès del seu encreuament. Ambdues disciplines poden aprendre mútuament d’aspectes que poden millorar l’altra. En aquesta ocasió crec que podem veure els valors que tenen les disciplines i els processos, i com aquests ens poden ajudar a entomar un futur incert però fascinant, la pròpia existència de la vida humana sobre el planeta.
En aquesta exposició podreu trobar objectes “normals” o potser “súper normals”, com diu el dissenyador Jasper Morrison. Són objectes que no criden, ens parlen a cau d’orella. Ens donen ús i gaudi estètic sense focs d’encenalls, des de rajoles hidràuliques fins a càntirs, de seients a llums, d’interruptors a cafeteres. La bellesa rau del seu ús, que ens ofereix una experiència completa sense destriar les sensacions estètiques del pragmatisme funcional.
Oscar Guayabero
Comisario